El dijous 9 de maig de 1940, a les 21.00 hores va ressonar la paraula «Danzig» a les ràdios de totes les casernes generals de les divisions de l’exèrcit alemany. Uns minuts més tard, es posaven en marxa i començava l’ofensiva al front occidental. Tan sols sis setmanes després, França signava l’armistici. El resultat va ser l’ocupació de França, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos per part dels exèrcits alemanys.

Aquesta ofensiva es va basar en l’ús de la guerra llampec. Les tropes cuirassades avançaven quilòmetre a quilòmetre pràcticament sense descans, sorprenent i sembrant el caos entre els exèrcits defensors. Els soldats alemanys podien arribar a estar diversos dies combatent sense dormir i sense mostrar símptomes de fatiga. Com era possible, això?

Pervitin era el nom comercial d’un derivat de la metamfetamina, desenvolupat per un laboratori alemany el 1937. Al principi es va fer servir per a ús civil, però ràpidament el metge militar Otto Ranke es va adonar que es podia utilitzar amb finalitats militars. Els soldats, després d’ingerir la droga, se sentien físicament i mentalment molt àgils, sense patir ni el cansament ni la por propis del combat. I encara més; abans de distribuir-lo, se’n va modificar la composició química i s’hi va afegir cocaïna per potenciar-ne els efectes. 

No obstant això, paral·lelament s’estaven realitzant estudis que afirmaven que el Pervitin era una droga amb un elevat poder d’addicció i potencialment molt perillosa. Tot i així, se’n van repartir milions de pastilles entre els soldats i els oficials de l’exèrcit alemany durant l’abril i el juliol de 1940.

Els soldats atribuïen a aquesta substància efectes gairebé miraculosos i per això se la prenien de manera sistemàtica. Però en poc temps van sentir la necessitat d’augmentar la dosi per aconseguir la mateixa resposta, i van començar a notar-ne els terribles efectes secundaris. El juliol de 1941, el Pervitin es va declarar «substància d’ús restringit». Però aleshores ja milers de soldats s’hi havien tornat addictes i patien les conseqüències de la seva addicció.

Les drogues estimulants actuen sobre el sistema nerviós central provocant, entre altres efectes, una activació de les funcions cognitives i de l’estat d’alerta. Les persones que en consumeixen senten eufòria, manca de cansament, irritabilitat, insomni, taquicàrdies i augment de la pressió arterial.

Entre les drogues estimulants hi ha les metilxantines, presents també en la cafeïna o la nicotina, per exemple. Aquest tipus de substàncies són consumides diàriament per gran part de la població mundial, perquè també n’hi ha al cafè, la xocolata i el te. Amb tot, no són innòcues, ja que generen tolerància amb facilitat, problemes gàstrics i, a dosis elevades, poden produir arrítmies, nerviosisme, insomni, convulsions i fins i tot atacs epilèptics.

Les amfetamines, les metamfetamines i la cocaïna també són drogues estimulants. Aquest grup de substàncies es consideren molt perilloses, ja que tenen un alt poder d’addicció física i també psicològica. Els seus efectes euforitzants poden desencadenar conductes de risc i, quan es consumeixen habitualment, generen quadres psicòtics i problemes cardíacs, entre molts d’altres.

Respon les preguntes següents arrossegant els termes en el lloc correcte.